avinguda Mistral amb Calàbria


Ahir vaig sortir a passejar amb la meva filla de dotze anys. Durant aquest confinament ha despuntat l'adolescent que no sé si ja és o aviat serà, però és un gust veure-la. Desprèn vida i, de vegades, quan sento que no sento, necessito tenir-la a prop per poder-la beure [no hi ha falta ortogràfica] i despertar la set que perdo... El cas és que un atzar no sé si gaire atzarós va fer que ahir ens trobéssim una amiga seva de l'escola. Quanta alegria!

Les dues nenes es van emocionar molt però aquell gest natural i espontani que tantes vegades els he vist fer va ser contingut. Vaig veure el desig reprimit per una consciència que ha estat ben alliçonada. I jo vaig sentir la mala consciència.

Les amigues van aturar l'acte per demanar-nos permís. «Ens podem abraçar?». Mal al cor. No vull que se'm demani permís per una abraçada! L’ànima emmalalteix tant com el cos! Existeix la mort en vida i és terrible!

Però jo també vaig reprimir el meu «sí» natural i espontani, perquè abans de deixar-lo anar calia el consentiment de l’altra part afectada. Les mares vam coincidir.

«Sí, podeu.»

Sé que no sempre serà així.

N'hauré d'aprendre.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El llac