Vaig capbussar-me una altra vegada, com quan era nen, i vaig bussejar fins a sentir que no em quedava aire i encara vaig esperar uns segons més a treure el cap. Sota l’aigua el temps s’atura, pensava, no hi ha paraula ni so, et mous per no ofegar-te fins que arriba un moment que has de sortir, perquè et cal respirar. Fora, obres la boca per tornar a omplir els pulmons. I mires al voltant que de vegades és ple de gent i de vegades no. Aquell dia no hi havia ningú al llac, només jo. La platja era lluny, plena de res i ningú, com un escenari abans de començar la funció, amb la platea buida, i l’actor debatent-se entre el que és i el que ha de representar. A la sorra hi havia un cos, petit per la distància, molt petit, tant que el podia confondre amb qualsevol. A estones em recordava la mare, asseguda al seu lloc de sempre. A estones sabia que era la Marta, asseguda al lloc on la mare, quieta, amb un llibre a les mans. La mare hauria estat senzillament mirant, perquè sempre guait...
Marxes, però enriquida perquè el silenci escolta i assaboreixa :)
ResponElimina