Entrades

El llac

  Vaig capbussar-me una altra vegada, com quan era nen, i vaig bussejar fins a sentir que no em quedava aire i encara vaig esperar uns segons més a treure el cap. Sota l’aigua el temps s’atura, pensava, no hi ha paraula ni so, et mous per no ofegar-te fins que arriba un moment que has de sortir, perquè et cal respirar. Fora, obres la boca per tornar a omplir els pulmons. I mires al voltant que de vegades és ple de gent i de vegades no. Aquell dia no hi havia ningú al llac, només jo. La platja era lluny, plena de res i ningú, com un escenari abans de començar la funció, amb la platea buida, i l’actor debatent-se entre el que és i el que ha de representar. A la sorra hi havia un cos, petit per la distància, molt petit, tant que el podia confondre amb qualsevol. A estones em recordava la mare, asseguda al seu lloc de sempre. A estones sabia que era la Marta, asseguda al lloc on la mare, quieta, amb un llibre a les mans. La mare hauria estat senzillament mirant, perquè sempre guait...

A la recerca del coratge

Buscava el coratge. Com és? Això em preguntava. Tenia la sensació que mai no l'havia sentit i pensava que tota la vida havia estat arrossegada per una immensa covardia que no em deixava viure. Quanta tristor acompanya la covardia! Tot es torna inaccessible. No goses tocar res. Tampoc deixes que et toquin. Entres en una soledat que t'acompanya silenciosa, còmplice de tot el que calles i el poc que dius. T'acomoda en una rutina qualsevol i et fa caminar com si res anés amb tu. No agafes ni tampoc t'agafen. No et permets despertar passions ni amors ni encisos. Només t'arrossegues. Per comprendre què és el coratge vaig haver de mirar enfora. Lluny de mi. Havia d’anar a buscar aquelles persones en qui veus fortaleses. Vaig pensar. Davant una multitud que crida airada «que el pengin!, que el pengin!» sense voler saber si l'acusat és o no culpable, què mou la veu que s'instal·la per damunt les altres i crida ben fort: «és innocent, vosaltres només voleu venjança!...

Tu

 Dius vine     i t'apartes Dius mira'm     i t'amagues Dius toca'm     i marxes Dius ets     i sóc

vora el foc

Rondalles vora el foc Sento les galtes enceses  per la cremor de les brases     a prop per  l'emoció del conte      a dins Sento la veu modulada tensionar el conte  en mi carregar la història de jo I faig mossegada a la carn acabada  de coure      damunt la brasa vora el foc      de la rondalla      que sóc.                                          

sense títol

Ajaguda sobre la teva mà Nua sota la teva pell Silent dins el teu batec      escolto      respiro      buido  S’aixeca el teló      Surto a pas de vals amb tutú de colors i pessigolles als peus. Un crit silenciós m’enlaira, de puntetes amb braços oberts, giro, giro i torno a girar damunt el cos ingràvid. Esclata un riure. Agafo la vida, glopada de música, jeté d’alegria. Salto i amb cames esteses faig pont, faig via. Batega el ritme. Un arabesque al somriure crida          vine.  A pas de chat per la teva mirada, els ulls em brillen, sento el cos potència viva, embriac de coratge i gosadia. Prenc les ganes de viure, el cos em vibra. Pirouette en dedans a la carícia, salto la tanca, tanco ferida. Pirouette en dehors a l’abraçada, l’estómac m’empeny, em camina. Tourner l’esperança. Escric coreografia les paraules em ballen i canten           vine.  ...

Aquí

Mira'm.  Estic aquí.  Tinc set  de paraules  que creixen  dins el somni  del demà.  Rega'm.   Vols? Mira'm. Estic aquí.  Tinc por dels desitjos que s'encoratgen dins l'úter de l'ahir.  Besa'm.  Vols?  Mira'm. Estic aquí.  Tinc fam de mirades que nodreixen llavors d'un avui.  Toca'm. Vols? Mira'm. Estic aquí. Tinc ànsia  de flors que arrelen enmig d'un jardí.  Cull-me!  Vols? Estic aquí. Mira'm. Vols?

orgull

es posa barret de copa  per no ser baix,   vesteix frac negre  per no ser vulgar, calça sabates de xarol  per no ser apagat. Té tanta feina   a no-ser que s'oblida  de ser. El Senyor Orgull. Quan arriba a casa  es treu el barret,  el frac i les sabates. Es guaita. Nuet,  es fica dins el llit amb la seva companya la Senyora Supèrbia. En un racó oblidat  un regal sense obrir  amaga la màgia  d'una paraula. Disculpa. Tampoc van saber dir:   Gràcies! La nit es torna fosca.