El llac

 

Vaig capbussar-me una altra vegada, com quan era nen, i vaig bussejar fins a sentir que no em quedava aire i encara vaig esperar uns segons més a treure el cap. Sota l’aigua el temps s’atura, pensava, no hi ha paraula ni so, et mous per no ofegar-te fins que arriba un moment que has de sortir, perquè et cal respirar. Fora, obres la boca per tornar a omplir els pulmons. I mires al voltant que de vegades és ple de gent i de vegades no. Aquell dia no hi havia ningú al llac, només jo.

La platja era lluny, plena de res i ningú, com un escenari abans de començar la funció, amb la platea buida, i l’actor debatent-se entre el que és i el que ha de representar.

A la sorra hi havia un cos, petit per la distància, molt petit, tant que el podia confondre amb qualsevol. A estones em recordava la mare, asseguda al seu lloc de sempre. A estones sabia que era la Marta, asseguda al lloc on la mare, quieta, amb un llibre a les mans. La mare hauria estat senzillament mirant, perquè sempre guaitava, per estar al cas, veure’m tornar. Tornar a la riba, i estendre la tovallola damunt el meu cos. La Marta, no sabia jo què faria quan tornés a asseure’m al seu costat.

Feia més de deu anys que no havia estat al poble, que no em banyava al llac. Més de deu anys que no recordava el darrer dia que la mare m’hi va portar, a mig matí, per passar un últim i breu moment. Els meus amics eren a escola. Jo no hi havia d’anar. L’endemà agafaria el tren que se m’enduria a altres terres. Aquell dia, només era un comiat.

Els records van tornar a mi, amb força, com si mai no m’hagués mogut d’allà. Semblava que podia tornar a veure la mare, que s’havia quedat a la sorra, mirant l’horitzó mentre jo m’apartava, volia estar sol. Endinsar-me en els records i poder-li dir adeu. Adeu a la Tània. L’adeu que mai no va sortir de mi, a les acaballes d’aquell estiu tampoc no vaig poder. El meu crit era un altre. Deia, no em deixis, així no. Perquè la Tània se n’havia anat, l’estiu anterior a aquell. M’havia deixat a la sorra, jo fent un castell gran, mentre ella se n’anava riallera tot dient:

—Arribaré molt lluny, ja veuràs.

La Tània volia pedres llises per decorar el nostre castell, de les que s’amaguen al fons del llac. La Tània era fantasiosa, divertida i em feia volar. Tenia el cabell ros i una dent trencada, de la tarda que ens vam enfilar dalt del mur i va ensopegar i va picar amb la boca damunt la pedra. Però no va plorar. Llepava la sang del llavi satisfeta de la seva dent, perquè era la marca que havia passat la prova de... ves a saber. A mi em feia riure i m’admirava la seva capacitat de somiar.

—Vas arribar molt lluny, et vas oblidar de tornar, Tània. —Va ser tot el que vaig poder dir, sense parlar, abans de tornar amb la mare.

A la riba, la Marta també em va donar la tovallola amb un somriure dolç.

—No agafis fred —em va dir. —S’aixeca vent.

Assegut al costat de la meva dona, em mirava a mi mateix convertit en un home casat, adult. Alhora sentia en el meu interior el nen que vivia atrapat per un sentiment que no havia curat.

Jo només tenia dotze anys. La Tània també. Érem amics. Jo l’estimava molt més. Però no sabia el que sentia, només sabia que volia estar al seu costat, a tota hora. Em feia sentir bé. Em feia ser agosarat. Despertava el coratge i les ànsies de jugar a ser. Ser el que un dia volgués. Però ella va marxar i em va deixar sol, a la platja, entre castells de sorra que el vent i les onades esborren, incansables.

Al costat de la Marta, pensava en la Tània i em van envair les ganes de córrer i tornar al llac per nedar lluny, fins al fons; i trobar aquelles roques que havien de brillar.

La Marta havia tornat a la lectura i jo, a la riba. Sense saber com ni perquè, em vaig veure de genolls fent un castell.

—Tània, vine amb les pedres. L’he fet per tu —vaig dir en veu baixa.

Tot seguit, em vaig alçar per mirar el llac. Era amic i enemic alhora. Escenari de joc, aventures i també del desamor. Amb la barreja de sentiments, l’encís de les tardes passades contraposat al desconsol de la pèrdua, vaig tornar per estirar-me a la tovallola.

Les veus sorolloses d’uns homes que tornaven de navegar van trencar el silenci de l’indret. No s’entenia què deien, però estaven esvalotats.

De primer vaig pensar que es barallaven, després vaig adonar-me que no, que parlaven fort i amb excitació.

La Marta va alçar la mirada. Jo em vaig esborronar.

—Queda’t aquí, Marta —vaig dir, sense saber per què ho deia.

—Però, per què?

—Només queda’t...

Vaig baixar lentament per la sorra cap on estaven encallant la barca. Un dels homes em va mirar mentre l’altre descarregava un sac gris, no gaire gran.

—Què és això? —li vaig demanar assenyalant amb la mirada l’embalum.

Ell es va quedar mirant-me durant una estona llarga, sense poder parlar. L’altra va deixar  el sac gris a la sorra i es va apartar.

—Què és? —vaig insistir.

—Està morta —va dir el primer.

Vaig esperar.

—És estrany —va dir en veu baixa—. La cosa més estranya que he vist mai. Fa que ha mort... molt de temps.

Vaig repetir les seves paraules.

—Molt de temps?

I vaig continuar:

—Obri el sac —sense saber per què.

Un dels homes va tocar el sac amb malaptesa.

—És una criatura...

—Va, obri’l! —vaig cridar.

—És millor que no ho facis —va dir el seu company. Però davant la meva insistència va obrir el sac una mica.

Vaig mirar. Tremolós. Fred. I alhora, el batec accelerat em va fer suar. Eren les restes d’un cos petit, un infant. Esgrogueït pel temps i l’aigua. Sobresortia el crani, dos forats cecs, a sota, espai de nas i, més avall, la boca, amb les dents enganxades, una d’elles, amb un trencat.

Vaig dir alguna cosa, una i una altra vegada. Els homes em van mirar.

—A on l’heu trobat? —vaig preguntar.

—Avall, al fons. És molt, molt de temps per ella, oi?

Vaig moure el cap.

Les persones creixen, vaig pensar. Jo he crescut. Però ella no ha canviat. Ella és encara petita. Ella és encara jova. La mort no li ha permès créixer ni canviar. Ella és encara jova. Encara té una dent trencada.

Vaig girar el cap i, mentre tornava al costat de la Marta, vaig mirar el castell que jo havia fet. Damunt la sorra, al seu costat, hi havia una pedra que em va semblar molt maca. Les mans se’m van tornar petites durant un instant, el temps necessari per replegar la pedra i guarnir el que quedava de castell. Ara sí. La Tània havia tornat, per acomiadar-se. Ara ja li podia dir, adeu.

Vaig tornar per la platja cap on la Marta m’esperava, somrient.

Ella no en sabia res de pedres ni castells. Me la mirava i, a mesura que m’atansava em preguntava, qui és aquesta dona que m’espera. Em semblava interessant.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog