El llac
Vaig capbussar-me una altra vegada, com quan era
nen, i vaig bussejar fins a sentir que no em quedava aire i encara vaig esperar
uns segons més a treure el cap. Sota l’aigua el temps s’atura, pensava, no hi
ha paraula ni so, et mous per no ofegar-te fins que arriba un moment que has de
sortir, perquè et cal respirar. Fora, obres la boca per tornar a omplir els
pulmons. I mires al voltant que de vegades és ple de gent i de vegades no.
Aquell dia no hi havia ningú al llac, només jo.
La platja era lluny, plena de res i ningú, com un
escenari abans de començar la funció, amb la platea buida, i l’actor
debatent-se entre el que és i el que ha de representar.
A la sorra hi havia un cos, petit per la distància,
molt petit, tant que el podia confondre amb qualsevol. A estones em recordava
la mare, asseguda al seu lloc de sempre. A estones sabia que era la Marta,
asseguda al lloc on la mare, quieta, amb un llibre a les mans. La mare hauria
estat senzillament mirant, perquè sempre guaitava, per estar al cas, veure’m
tornar. Tornar a la riba, i estendre la tovallola damunt el meu cos. La Marta,
no sabia jo què faria quan tornés a asseure’m al seu costat.
Feia més de deu anys que no havia estat al poble,
que no em banyava al llac. Més de deu anys que no recordava el darrer dia que
la mare m’hi va portar, a mig matí, per passar un últim i breu moment. Els meus
amics eren a escola. Jo no hi havia d’anar. L’endemà agafaria el tren que se m’enduria
a altres terres. Aquell dia, només era un comiat.
Els records van tornar a mi, amb força, com si mai
no m’hagués mogut d’allà. Semblava que podia tornar a veure la mare, que s’havia
quedat a la sorra, mirant l’horitzó mentre jo m’apartava, volia estar sol.
Endinsar-me en els records i poder-li dir adeu. Adeu a la Tània. L’adeu que mai
no va sortir de mi, a les acaballes d’aquell estiu tampoc no vaig poder. El meu
crit era un altre. Deia, no em deixis, així no. Perquè la Tània se n’havia anat,
l’estiu anterior a aquell. M’havia deixat a la sorra, jo fent un castell gran,
mentre ella se n’anava riallera tot dient:
—Arribaré molt lluny, ja veuràs.
La Tània volia pedres llises per decorar el nostre
castell, de les que s’amaguen al fons del llac. La Tània era fantasiosa,
divertida i em feia volar. Tenia el cabell ros i una dent trencada, de la tarda
que ens vam enfilar dalt del mur i va ensopegar i va picar amb la boca damunt
la pedra. Però no va plorar. Llepava la sang del llavi satisfeta de la seva
dent, perquè era la marca que havia passat la prova de... ves a saber. A mi em
feia riure i m’admirava la seva capacitat de somiar.
—Vas arribar molt lluny, et vas oblidar de tornar,
Tània. —Va ser tot el que vaig poder dir, sense parlar, abans de tornar amb la
mare.
A la riba, la Marta també em va donar la tovallola
amb un somriure dolç.
—No agafis fred —em va dir. —S’aixeca vent.
Assegut al costat de la meva dona, em mirava a mi
mateix convertit en un home casat, adult. Alhora sentia en el meu interior el
nen que vivia atrapat per un sentiment que no havia curat.
Jo només tenia dotze anys. La Tània també. Érem
amics. Jo l’estimava molt més. Però no sabia el que sentia, només sabia que
volia estar al seu costat, a tota hora. Em feia sentir bé. Em feia ser
agosarat. Despertava el coratge i les ànsies de jugar a ser. Ser el que un dia
volgués. Però ella va marxar i em va deixar sol, a la platja, entre castells de
sorra que el vent i les onades esborren, incansables.
Al costat de la Marta, pensava en la Tània i em van
envair les ganes de córrer i tornar al llac per nedar lluny, fins al fons; i
trobar aquelles roques que havien de brillar.
La Marta havia tornat a la lectura i jo, a la riba.
Sense saber com ni perquè, em vaig veure de genolls fent un castell.
—Tània, vine amb les pedres. L’he fet per tu —vaig
dir en veu baixa.
Tot seguit, em vaig alçar per mirar el llac. Era
amic i enemic alhora. Escenari de joc, aventures i també del desamor. Amb la
barreja de sentiments, l’encís de les tardes passades contraposat al desconsol
de la pèrdua, vaig tornar per estirar-me a la tovallola.
Les veus sorolloses d’uns homes que tornaven de
navegar van trencar el silenci de l’indret. No s’entenia què deien, però
estaven esvalotats.
De primer vaig pensar que es barallaven, després
vaig adonar-me que no, que parlaven fort i amb excitació.
La Marta va alçar la mirada. Jo em vaig esborronar.
—Queda’t aquí, Marta —vaig dir, sense saber per què
ho deia.
—Però, per què?
—Només queda’t...
Vaig baixar lentament per la sorra cap on estaven
encallant la barca. Un dels homes em va mirar mentre l’altre descarregava un
sac gris, no gaire gran.
—Què és això? —li vaig demanar assenyalant amb la
mirada l’embalum.
Ell es va quedar mirant-me durant una estona
llarga, sense poder parlar. L’altra va deixar el sac gris a la sorra i es va apartar.
—Què és? —vaig insistir.
—Està morta —va dir el primer.
Vaig esperar.
—És estrany —va dir en veu baixa—. La cosa més
estranya que he vist mai. Fa que ha mort... molt de temps.
Vaig repetir les seves paraules.
—Molt de temps?
I vaig continuar:
—Obri el sac —sense saber per què.
Un dels homes va tocar el sac amb malaptesa.
—És una criatura...
—Va, obri’l! —vaig cridar.
—És millor que no ho facis —va dir el seu company.
Però davant la meva insistència va obrir el sac una mica.
Vaig mirar. Tremolós. Fred. I alhora, el batec
accelerat em va fer suar. Eren les restes d’un cos petit, un infant. Esgrogueït
pel temps i l’aigua. Sobresortia el crani, dos forats cecs, a sota, espai de
nas i, més avall, la boca, amb les dents enganxades, una d’elles, amb un
trencat.
Vaig dir alguna cosa, una i una altra vegada. Els
homes em van mirar.
—A on l’heu trobat? —vaig preguntar.
—Avall, al fons. És molt, molt de temps per ella,
oi?
Vaig moure el cap.
Les persones creixen, vaig pensar. Jo he crescut.
Però ella no ha canviat. Ella és encara petita. Ella és encara jova. La mort no
li ha permès créixer ni canviar. Ella és encara jova. Encara té una dent
trencada.
Vaig girar el cap i, mentre tornava al costat de la
Marta, vaig mirar el castell que jo havia fet. Damunt la sorra, al seu costat,
hi havia una pedra que em va semblar molt maca. Les mans se’m van tornar
petites durant un instant, el temps necessari per replegar la pedra i guarnir
el que quedava de castell. Ara sí. La Tània havia tornat, per acomiadar-se. Ara
ja li podia dir, adeu.
Vaig tornar per la platja cap on la Marta m’esperava,
somrient.
Ella no en sabia res de pedres ni castells. Me la
mirava i, a mesura que m’atansava em preguntava, qui és aquesta dona que m’espera.
Em semblava interessant.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada